Entrevistem en Carles Boada

Avui coneixem una mica més a un dels nouvinguts al club en la present temporada: en Carles Boada, entrenador del Mini ‘A’ i ajudant de l’Infantil ‘A’.

“El primer és el futur de les jugadores, no el present”

IMG_5510

Carles Boada González (21 d’octubre de 1990) és una de les cares noves que trobem dins l’organigrama d’entrenadors del Joventut L’Hospitalet. Aquest llicenciat en Biomedicina es troba actualment finalitzant la seva segona carrera: Ciències de l’Activitat Física i l’Esport és la cara visible del nou projecte del Mini A que encara el tram decisiu de la temporada.

A més a més, compagina aquest equip i les tasques d’ajudant de l’Infantil A amb, ni més ni menys, que dos equips més: un sots 25 masculí al seu club de tota la vida, el CB Ipsi i un equip de Consell a l’escola Garbí d’Esplugues, on també n’és coordinador esportiu des de fa 2 anys.

En Carles també ha passat per clubs com el CB Cornellà o el CB Santfeliuenc realitzant tasques d’entrenador assistent en diverses categories. Sens dubte, tot un pencaire del bàsquet. Anem a conèixer una mica més a aquest “perico” declarat i orgullós de ser-ho.

-Com t’inicies en el món del bàsquet?

C.B. -“A segon de primària volia fer futbol a l’escola i els meus pares van decidir que preferien el bàsquet, possiblement la decisió que més els hi agraeixo en tota la meva vida. Així doncs vaig començar a jugar a la meva escola, l’Escola Pia Balmes. El meu primer partit oficial no va ser fins a l’any següent amb un resultat de 119-4 en contra… això si, vaig anotar la cistella que posava el 2-2 al marcador, una passada! Encara guardo els resultats d’aquell any amb zero partits guanyats, molts cops et fa recordar d’on vens i el valor de les coses que ara tens.”

És el teu primer any al club tot i que ja vas estrenar-te la temporada passada al campus de Setmana Santa, com va ser aquell moment i com sorgeix la possibilitat d’entrenar al club?

C.B. -“Jo portava el mini femení de l’IPSI i recordo que el Ferran ens va a venir a veure un parell de cops. Sense conèixer-me de res, aquell mateix dia es va posar en contacte amb mi perquè li havia agradat com jugàvem i em va fer la proposta. El fet que em truquessin només per la feina vista va ser una cosa que vaig valorar molt, el campus amb l’Ivan Serrano em va ajudar molt a decidir-me i em va acabar de convèncer per entrar al Club… I fins ara!.”

-Com a entrenador del mini A femení i segon de l’Infantil A, com veus actualment el bàsquet de formació? Què ens pots dir del teu equip?

C.B. -“El mini A es presentava com un equip completament nou, amb jugadores fitxades i que no es coneixien de res… Tot un risc. Estic molt orgullós d’elles i del que hem aconseguit en aquest mig any de feina, no només a nivell de resultats i bàsquet, on ja ara estem lluitant amb les millors, sinó a nivell d’amistat, compromís i estima cap a les companyes, l’equip i el club.

Els encanta el bàsquet, se senten identificades i implicades amb Hospi i estan millorant molt dia a dia; aquests són els tres objectius principals que vam plantejar amb el Ferran a principi de temporada, tot el que ara vingui de més, benvingut sigui!

Pel que fa al bàsquet de formació, està clar que a Catalunya som un referent mundial, però veig un gran problema i és que la societat ens ha portat a entendre l’èxit com a “guanyar partits”, sense importar l’edat de què parlem. Aquesta visió resultadista provoca que es perdi una mica de vista el que és més beneficiós pel creixement i l’educació de la nena, que passa a ser una eina per aconseguir victòries. Estem en un entorn ideal per fer-les pensar i posar-les en problemes perquè aprenguin a decidir i solucionar situacions, i en lloc d’això se’ls dóna la solució fàcil i mecànica per rendir al moment. El debat pot ser etern però jo ho tinc clar: el primer és el futur de les jugadores, no el present.”

-Quin és el millor moment que t’ha regalat el bàsquet? I el pitjor?

C.B. “Doncs et diré que tant el millor com el pitjor han estat els sopars i dinars de final de temporada que s’han fet per tancar un cicle en equips que he portat. Són moments durs i tristos perquè s’acaba una experiència vital enorme i inevitablement els camins se separen, però alhora són instants molt macos, plens de records, agraïment i sentiments al límit per part de tots. Lligat a allò que deia abans: crec que per un equip, aquests detalls acaben sent l’autèntica victòria.”

-Qui és el Carles Boada fora del món del bàsquet? A què et dediques? Què t’agrada fer?

C.B. “La veritat és que ara mateix existeix poca part de mi fora del bàsquet i la universitat. Intento trobar temps pels meus però sóc una persona a qui li agrada passar temps sol, mirar tot tipus d’esport, el rock, el mar i menjar bé.”

-I retornant al món del bàsquet, on et veus d’aquí a 10 anys?

C.B. -“La meva il·lusió per difícil que sembli és poder viure del bàsquet, si pot ser de formació millor, tenir un projecte maco on treballar i fer créixer a nois i noies i seguir portant equips durant molt temps.”

No podia faltar… El test ‘expréss’! 

-Un entrenador? Gregg Popovich

-Una jugadora? Diana Taurasi

-Un jugador europeu? Vassilis Spanoulis

-I un NBA? Manu Ginobili

-Un esport que no sigui el bàsquet? La gran majoria, però el futbol

-Quina ha estat la teva millor temporada com a entrenador? He acabat feliç cada any, però guardo un gran record de les mini 01 i 03 d’IPSI

-Un país on perdre’s? Nova Zelanda

-Una pel·lícula? Gladiator, de Ridley Scott

-Un llibre? No et mentiré, ni hàbit ni temps per llegir, gran error

-Un grup musical? Dire Straits

-Mar o muntanya? Mar

-Un vici confessable? Xocolata

-Un àpat? Tapes

-Una paraula que et defineixi? Implicat

-Un desig? Molts anys de salut i bàsquet

#SomHospi

Comments are closed